17/5/17

Més enllà de lo coetani. A l'IVAM i Facultat de BBAA de València



Les pràctiques artístiques, per anòmales i heterodoxes que puguen ser i malgrat
la seua sincera implicació amb un lloc i un context real donat, no són el motor de
les transformacions que operen en aquests llocs, sinó un element més, una
interferència, una mediació entre alguns dels components d'aquest lloc, una
mostra del fet que qualsevol lloc és sempre un lloc de ningú i per a tot.




Proposta de converses al voltant de la recerca, crítica i coneixement del
concepte/idea de cultura popular i les seues representacions contemporànies.

Més enllà de lo coetani.
CULTURA POPULAR POST-CONTEMPORÀNIA

La cultura Popular entessa com a possibilitat per forçar les representacions assolades i  ritualitzades que passen ja per documents i resten de vida com a espais de trànsit. Superant lo folclòric i lo tradicional més enllà de la dicotomía entre cultura d’èlit o masiva.
Allò popular entes com a pràctica, d’estratègies hibrides, impures, sense rols limitadors per a explorar altres posibles; fent força de lo imprevist entre aquells que hi son i el seu context.
Post-contemporània  en contrast al període en el què triomfa i aconsegueixen prevaldre les forces econòmiques i socials que representen el capitalisme extractiu actual. Lo Post-contemporàni com una nova manera d'estar critica front a l’acte d'explotació constant,

OBJECTIUS
Aquesta proposta no apunta a un estat de contemplació sinó de transformació. Són estadis en els quals se sent una mena de "despertar d'acció".
Hannah Arendt va pensar "acció", i es referia al fet que actuar és interrompre el domini d'allò automàtic, el contrari d'obeir o repetir. També en la vida personal: interioritzem els automatismes quan fem el que hem de fer, veiem el que tenim a veure, diem el que cal dir i pensem el que està prescrit pensar. Arendt ho va anomenar: "conducta", és a dir, un comportament normalitzat, previsible i predictible. Per contra, quan actuem "ens unim als nostres iguals i comencem alguna cosa nova", eixim de l'aïllament i la impotència, ens tornem capaços.

Per això el meu interés a prendre el pols a les representacions que a hores d'ara són allò que anomenem popular i reconéixer en la mateixa dissolució de la seua estructurada i controlada organització; un horitzó.

CALENDARI D’ACTIVITATS
El projecte està integrat per més elements amb els quals s'està treballant i que a la fí conformaran un llibre que recolliràn el textos, converses, accions I demés que pugam arrossegar a partir de la intervenció realitazada a l’IVAM .

IVAM
Està concebut com una jornada en la qual es revisarà, pensarà i discutirà sobre el concepte de cultura popular I el seu devindre en els diferents marcs contextuals als que fa referència: 15M, espai public, populismes, art, pos-política, antagonismes, lluites agòniques.

24 de maig de 2017. A les 19,30h. Sala d'Actes.
Després de la conversa es projectarà el video de IP23

Conversa entre:

Antonio Méndez Rubio
Entendre a la cultura popular com alguna cosa més enllà del massiu, o folklòric
o tradicional per a acostar-nos a processos que comporten estratègies
¨impures¨i com eixos espais de lo popular/sublatern poden contribuir a obrir
espais de poder cap a un exterior, que per definició, no existeix..

Lectura recomanada:
¡Suban a bordo!
Editorial Grupo 5


Amador Fernández Savater
La filosofia per a pensar críticament la vida més enllà de la immediatesa i la comunicació, per a pensar que ha passat i que girs han ocorregut que han situat fora del debat allò que fins fa poc temps era l'objectiu d'anàlisi i crítica social: el neoliberalisme. Per a desplaçar-ho cap a un nou marc d'amenaça: el populisme.
Que Intencionalitats hi ha en aquest gir i la seua confusió com a operació política per al manteniment d'allò establert? On ha quedat el movimnet 15M? Que va ser allò d’estar a la plaça I que hi queda?

Lectura recomanada:

Oriol Fontdevilla
És comissari, escriptor i investigador, especialitzat en pràctiques artístiques i educació, establert a Barcelona.

Oriol ha investigat sobre l’artista etnògraf  a l'hora de recorrer a la cultura oprimida com expectativa de subversió front la cultura dominant i entrecomilla aquelles experiències que acaben sobreidentificar-se amb l’altre cultural i alinean-se segons els propis paràmetres i supòsits del que assenyalen.

Emmarcar a l’emmarcador quan aquest emmarca a l’altre” és el conegut suggeriment que, finalment, Foster fa a l’artista etnògraf a l’hora d’adaptar-se al “contradictori status de l’alteritat”.
  
Lectura recomanada:


Rafael Tormo i Cuenca
Artista multidisciplinar autodidacta, editor, comissari i gestor cultural. El seu treball artístic es planteja com a intermediacions en espais paradoxals comuns que possibiliten estats de crisis. Amb un intent de no acostar-se a l’art únicament com un espai alliberador residual si nò con un lloc de trànsit per a poder eixir i entrar de l’espectacle, apropant-se més a allò que encara és vida. Pràctiques que van més enllà de lo col.laboratiu, àmbits ultralocals i cultura popular post-contemporània.

Lectura recomanada:
Historia contra tradición/Tradición contra historia
Agustin García Calvo. Editorial Lucina



29 de maig de 2017. A les 19 h 
Després de la conversa es projectarà el video de IP23

Conversa entre:

Fco. Contreras. El Niño de Elche
Rafael Tormo i Cuenca

Parlar de cultura popular és parlar de desplaçaments lluny d’allò convencional. Italo Calvino deia que el sistema és com un foc i, si t'apartes d'ell, comences a veure als teus iguals, a aquests que potser no tenen moltes coses en comú, però que sí que tenen això que els uneix a tots. El que els uneix no és res més que voler seguir apartats del foc. Ara bé, ens hauríem de posar d'acord en què és aquest foc, com reconèixer-lo i convèncer-nos que les pràctiques artístiques són un bon mecanisme per a això.
És això la cultura popular?


Lectura recomanada:
No comparto los postres
Niño de Elche
Editorial: BandaÀparte







5/3/17

Dijous a les 17h. IVAM. València

-->
Resultat d'imatges de logo IVAM

 IP23

  
Tot jugar és un ser jugat
                                                           
                                                                      Verdad y método, Gadamer

-->
Són temps de moviments; encara que sovint cal preguntar-nos si tot canvia perquè tot quede igual. Però, allunyent-nos del pessimisme i assenyalem allò que pose en dubte el domini universal d'allò que constantment ens indica que  “tot va a seguir igual”.


Som fills d'una il·lustració que constantment necessita revisar els coneixements d'aquells que mantenen els seus fonaments i legitimació (i açò sí que no canvia… sembla…). Per això, citar a Gadamer ací té el sentit de contraposició enfront d'aquells que solament tenen com a únic metode d'accés a la veritat la raó i obvien l'art com a experiència transformadora.


PROPOSTA

El 15 de maig de 2011, la plaça de l'Ajuntament de València va ser ocupada per una expressió popular; un malestar generat per una situació de crisi i de qüestionament d'una cultura del poder institucionalitzada; un poder resultant dels “pactes de la transició” i que sembla que ha arribat a la sea fí.

A l'any d'aquest fet (que arribà, fins i tot, a popularitzar el canvi de nom d'aquesta plaça), i després d'una manifestació/celebració, la marxa acabá en la plaça del 15 M /plaça de l'Ajuntament i es trobà amb què s'habia instal·lat una mascletà al mig de la plaça.  En arribar la gent es va amuntegar al voltant d'aquesta amb un sentiment de confusió, por i rebuig, que es va veure desbordat quan la multitud  va trencar el cordó de seguretat i enderrocar els pals que sostenien la mascletà; retirant després (amb el perill conseqüent) el material pirotècnic fins que els professionals es feren càrrec.

Segur que va haver-hi intencionalitat “conceptual”. Per què una mascletà, i no solament les ordenances o la força policial? Pensaven que allò popular no podria ser derrocat i transformat? Quina força (instrumentalitzada) encara pensaven que tenien recorrent a l’ús d'aquest imaginari? Pensaven que la cultura popular no era política? No sabien que la manifestació també es expressió popular i que aquesta no está determinada per un cós estable i formal?

 “Implosió impugnada 23” reobri aquell moment de representació per a jugar a ser jugat. I mostra el projecte de mascletà presentat per la pirotècnica i acceptat per l'alcaldessa Rita Barberá i la resta de la seua coorporació per a la seua instal·lació.

Portant a un espai de representació allò que s’enten com cultura popular (mascletà) que a la fí es trova desbaordat en la seua idealització per un altra expressió popular: la manifestació. En aquest càs aquesta manifestació trenca la representació simbólica d’un espai devegades desactivat com espai públic (les plaçes) per la seua constant espectacularització o exessiva regulació administrativa.


-->
Es reprodueix aquest document (en format de dibuix de 14 mts. x 6 metres en cera grasa compacta) de la documentació rescatada del registre de l'Ajuntament de València com a imatge d'un procés i representació paisagistica d’una mascletà; mai explosionada.



-->
Aquest dibuix gegant es dispossa al sol per a ser oferit de bell nou per a ser ocupat com espai públic; però en aquest càs per 200 xiquets i xiquetes del col·legi Barcia Goyanes de València. Des d’on és explosionarà (esta vegada sí) la mascletà que va ser impugnada per la gent que la va llevar de la plaça aquell día. Aquests alumnes interpretarán una recreació de la mascletà amb botelles de plàstic a l’IVAM a partir d’una adaptació del projecte a partitura musical.
-->



A desenvolupar:
El projecte esta integrat per més elements amb els quals s’esta treballant i que a la fí conformarán una exposició itinerant acompanyada dùn llibre/catàleg on es podrán tindre tots els elements constituients de la proposta.
Está previst per a maig/juny unes jornades a l’IVAM on es parlara del concepte de cultura popular i les seues trasverssalitats contemporànies amb.
El niño de Elche
Antonio Méndez Rubio
Marina Garcés
Estarà concebut com una jornada en la que es revisarà, pensarà i discutirà sobre aquest concepte vinculat a la proposta de IP23 i que conformarà part del continguts de la publicació.
També esta prevista una jornada/taller amb clo·lectius, artistas, etc que utilitzen la cultura popular com a base d’operacions per a resituar els seus treballs. Aquesta jornada estará dintre de la Fundació la Posta (en estos moments estem treballant els continguts).




-->
CREANT ECOS,ANAR ASSENYALANT

D’una idea a la paraula hi ha un viatge incert. De fet, dels pensaments i emocions a les obres hi ha una vida sencera. Tractem d’afinar el tir per a poder comunicar allò que es presenta de manera clara davant de nosaltres però, una vegada i una altra, ens topem amb la fredor de la matèria. El món ens mira insolent, impertorbable. La contradicció és intrínseca al ser humà. En el moment en què tractem de posar en paraules els pensaments que ens colpegen el cap comencem el camí erràtic del llenguatge. Els pensaments són només això, pensaments. L’acció va sempre més enllà. L’acció fa avançar el temps. Cada cosa que succeïx fa girar una cinta d’esdeveniments que suposa canviar la nostra posició en l’espai.

-->
Quan es parla d’art i s’intenta canalitzar els seus fraudulents esquivaments de crisi d’identitat, s’oblida la paradoxa. Una paradoxa no es pot explicar, es fa i es
destruïx a si mateixa. No conviu en la mateixa dimensió sinó en diverses simultàniament.

El treball de Rafael Tormo i Cuenca està motivat per la paradoxa com afirmació. «Jo encara no tinc respostes per a tot el que passa, per tant l’única cosa, les úniques certeses —si pense que ací no hi ha res ferm— estan més del costat de les incerteses, i dels qüestionaments, i en este cas dels camps que generen certes paradoxes. Cal qüestionar totes eixes afirmacions d’esta vida en què vivim. Ens diuen com cal fer les coses, com cal viure-les, en definitiva, que cal obeir. A mi el que m’interessa és veure un cert entorn vital que ens diu això i al mateix temps com som capaços de generar alguna cosa amb això».

Tindre la percepció simultània de diversos espai-temps, com a contextos semblants que alberguen temps paral·lels, és habitar la paradoxa. I, «temps» resulta ser una variable no unidireccional, sinó multidireccional. Això explica que la història es repetisca cíclicament, ja que gira en espiral. L’espiral apunta a cada pas cap a un recorregut únic, sempre exclusiu: una línia.
Eixa línia delimita un espai però també temps de recorregut. I eixe recorregut pot ser efectuat per un o més «agents», i això fa que els temps es multipliquen. L’espectador multidireccional no consumix d’una sola font i aplica un efecte sobre algun punt del recorregut. Eixe efecte en un punt és un succés: la intersecció entre dos recorreguts.

Segons Rancière, «la política consistix en reconfigurar la divisió del sensible, introduir subjectes i objectes nous, fer visible allò que no ho era, escoltar com a sers dotats de la paraula aquells que no eren considerats més que com a animals sorollosos. Este procés de creació de dissensos inclou una estètica de la política que no té res a veure amb les formes de posada en escena del poder, la mobilització de les masses per Walter Benjamin, com estetització de la política»(1).

En la trajectòria de Rafael Tormo i Cuenca hi ha un element objectiu que es manté identificable: la necessitat de conformar un ecosistema social. A més de les 25 Implosions Impugnades, si revisem els seus projectes LaBalsa13, Perifèries, Gloria i Robert el projecte d’investigació sobre cultura popular contemporània Aixo és com tot, identifiquem constants recorreguts entre àmbits del saber com la resistència i el comú; de com posem el cos en l’espai social/públic i de les seues juxtaposicions en la vida quotidiana. «Jo crec que ací, en eixos entorns, és on em moc. A vegades, des d’un àmbit romàntic, faig un passet cap a arrere. Les pràctiques que utilitze normalment són: la provocació —però la provocació des del joc, des de les festes, des del conflicte generat per eixes dinàmiques—, i, a vegades, pel simple fet de deixar-me portar —en alguns casos improvisant, com una deriva que després es constituïx a si mateixa, com un traç—. A mi m’agrada un art que em done. Jo no sóc molt de subtileses, sóc autodidacta i de poble, així que en eixe sentit m’agraden les coses clares. Si haguera tingut una formació acadèmica, la meua culturització més els meus amaneraments hagueren donat pràctiques diferents. Però quasi totes les meues obres tenen un component sec, possiblement per esta condició. Tampoc em considere massa humorístic. Encara que a vegades hi haja propostes molt festives que tinguen un poc d’humor, els meus treballs sempre tenen un component de flagel·lació, de sublevació i de contradir ordes, de rebel·lia. En alguns casos de renegociació d’altres llocs, des del comú com a procés col·laboratiu, però no sols com a una cosa administrada des d’allò polític sinó des d’un projecte estètic i paradoxal.»

En Mapping the Terrain: New Genre Public Art, de Susan Lacy, es descriuen les característiques dels canvis que experimenta el paper de l’artista en este procés de col·lectivització de la pràctica artística. En primer lloc, «el paper multidisciplinari de l’artista, la labor del qual està físicament orientada a fomentar la comunicació i el compromís actiu amb les comunitats o col·lectius amb els quals treballa. En segon lloc, el desafiament al stablishment en funció del caràcter inclusiu de la seua pràctica, de la seua implicació amb un públic actiu, participant i coautor de l’obra, i de la naturalesa temporal o transitòria d’esta. És a dir, del seu rebuig a l’estatus de mercaderia de l’art i el desenrotllament d’estratègies per a previndre la seua colonització per l’omnipresent mercat de l’art. I, en tercer lloc, l’habilitat per a comprometre el públic en una pràctica col·laborativa capaç d’establir xarxes de treball, d’instaurar vincles i complicitats i d’explorar noves formes operatives d’incorporació de comunitats, col·lectius o grups reals com a part integrant del procés artístic. Segons això, l’artista es convertix en una espècie de catalitzador de forces, un organitzador-cooperador de múltiples actors socials, o no.»(2).

-->
Izaskun Etxebarria


(1)  Rancière, Jacques. Sobre políticas estéticas. Ed. UAB – MACBA. Barcelona, 2005.
(2)  (2) Blanco, Paloma. «Prácticas artísticas colaborativas en la España de los años noventa». DDAA. Desacuerdos 2. Arteleku-Diputación Foral de Gipuzkoa, Centro José Guerrero-Diputación de Granada, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía I UNIA arteypensamiento, 2001.
(3)             Garcés, Marina. Un mundo común. Barcelona. Edicions Bellaterra, 2013.
(4)  http://www.cabanyal.com/nou/qui-som/
(5)   Acció pirotècnica dins de Comunidad y economías de la precariedad. Manual de emergencias.
(6)  Col·lectiu que reclama l’horta com a espai viu i denuncia l’especulació de la zona. En este cas s’oposaven a l’afonament d’una paret que quedava d’una de les últimes alqueries de la zona. 2008.




29/2/16

IP24 TRANSLACIÓN DE UN CUERPO DE CUERPOS



“La lógica del incremento de potencia, es todo lo que se puede oponer a la lógica de la toma de poder. Habitar plenamente, esto es todo lo que se puede oponer al paradigma del gobierno”

A nuestros Amigos. 

El Comité Invisible


Interminable procesión de cuerpos siempre en marcha; ahí dormimos, amamos, matamos, morimos des de un cuerpo “dañado” (en el sentido de que está abierto a su alrededor, no tiene límites fijos ni bordes duros; su piel siempre puede ser atravesada, siempre está ahí la posibilidad de la disolución, de perder una parte...) y ahí en ese ¨cuerpo con otros¨ hay herida, perdida; translación.

Tal vez después esto sea ocupado por intensidades.


Habitar, habitáculo, hábito des de la repetición como otra ilusión sostenida (a pesar). Colocándose ante lo que se escapa, lo que se pierde de la potencia de un cuerpo y del encuentro entre cuerpos y si acaso, quedar afectado (Deleuze hace una distinción importante entre afecto y emoción: mientras que el sentimiento es privado y personal, el afecto es una intensidad impersonal, colectiva).