12/11/14

Les entrevistes-IP22






Les entrevistes

La figura clau de l’al·legoria primerenca és el cadàver. La figura clau de l’al·legoria tardana és, en canvi, la “rememoració”. I la “rememoració” és l’esquema de la transformació de la mercaderia en objecte de col·leccionista.
Walter Benjamin

R- En un principi, la idea va ser fer un projecte en homenatge a un col·leccionista molt conegut dins de la ciutat però sobretot, en la comarca: Mossèn Antoni, que havia fet una col·lecció de ceràmica, de llibres i d’escultures sacres. Però aquestes col·leccions es van disseminar després de la seua mort. Hem de retrotraure’ns a un altre context: durant la repressió franquista, hi ha un capellà que es dedica a col·leccionar coses dient a la gent major que no tiren açò o allò. Era el temps del tot val, ve el progrés. Aquesta persona va arreplegant les coses que considera valuoses des d’una posició social rellevant. La gent jove d’aquell moment ho pren com a model. Molts comencen a fer el mateix, fins i tot alguns reconeixen que gràcies a ell han començat a col·leccionar. Ell és el punt d’arrencada.

Crec que la seua figura va ser fonamental perquè haguera tants col·leccionistes avui en dia a Alberic. Caldria treballar sobre la seua figura especialment, però quan t’acostes a algú o alguna cosa, de sobte descobreixes que hi ha moltes altres més. Així que en compte de focalitzar-ho cap a la figura principal, vaig intentar fer-ho d'una forma més coral i contemporània. O siga, parlar de com ens relacionem amb els objectes, més que sobre quines col·leccions tenen, que és més la funció d’un museu.

En les entrevistes un d’ells parla sobre açò; diu que està fart de parlar amb els polítics perquè no hi ha manera que es posen junts per a aconseguir preservar aquell patrimoni dispers, aquella memòria col·lectiva. I penses, doncs quina llàstima! S’hauria de fer un museu? O almenys, fer un arxiu. Però un artista, no. No és la seua feina.


Al final el muntatge és lineal, l’un darrere de l’altre, a pantalla completa, però volia poder veure’ls tots al mateix temps; això és alguna cosa a la qual no n’estem acostumats. Al principi vaig tenir la idea de posar unes pantalles, creant una espècie de mosaic a què de vegades ja estem exposats. Però finalment la idea va ser posar una pantalla amb una imatge central que parla, encara que la resta de participants es continuen presentant en al part inferior. Cada entrevista dura uns 3 o 4 minuts. En total són quaranta i tants minuts que se distribuïxen en les respostes a tres preguntes sobre la qüestió: com es van iniciar en açò? Quines col·leccions tenen? I, en quin moment sentiren que allò que havia sorgit d’una necessitat individual i quasi secreta ha d’expressar-se des d’un compartir amb els altres?

Una imatge documental tradueix el llenguatge de les coses al llenguatge dels humans. D’una banda, està fermament ancorada al regne de la realitat material. D’altra, també participa del llenguatge dels humans, especialment del llenguatge del judici, el qual objetualitza la cosa en qüestió, fixa el seu significat i construeix categories estables de coneixement per a la seua comprensió.
Hito Steyerl

El llenguatge de les coses de Fita Steyerl —traduït per Marcelo Expósito—, desmunta tot aquest entramat: qui eren els especialistes que feien la traducció entre objectes. Això era el que ha sostingut un relat del món de l’art, però això ha caigut.

El missatge de Benjamin és que calia traduir com es relacionaven els objectes i això ha sigut en certa manera el relat que ha mantingut el discurs de l’art contemporani fins al moment: el dels especialistes, els crítics que són els que donen validesa i avaluen quins artistes, quines línies de treball, etc. I això, sí que està anunciant que un canvi està pròxim, o ja està ací; i sí, es mantindrà un món de l’art, el de la compravenda d’art, però l’art anirà per un altre costat. Estarem en un altre lloc. El sistema de l’art està en crisi perquè està basat en una actitud privada que viu d’esquenes a una realitat contextual i a una realitat comuna



La peça sonora implosió impugnada 22


La peça sonora
implosió impugnada 22



I- Transversalment, en el teu treball es toca un tema molt important actualment: el canvi d’una societat de consum d’objectes físics, a la societat de consum de serveis o béns immaterials. Així que, el fet de col·leccionar objectes queda, sota el meu punt de vista, com alguna cosa un poc exòtica. Tal vegada estiguem una altra vegada en una segona allau de progrés. I, no obstant això, continua havent-hi un munt de persones que col·leccionen coses, encara que semble que tenir objectes cada vegada siga menys important per a les generacions que vénen.


R- Sí, això és des d’on venim i en part on estem encara. Però si a l’art li podem demanar quelcom actualment, és que siga un art de l’anticipació, que ens mostre coses que s’estan donant que potser passen desapercebudes, que tal vegada no siguen l’estat de la qüestió però que és per on continuarem transitant com a societat. García Canclini parla d’un art immanent, allò que anuncia el que està per vindre. Un art que genera des dels propis processos i les pròpies pràctiques de subjectivació. Així que, el que ha fet quasi sempre l’art és mostrar-nos la crisi d’aquell estat. I no constata sinó més bé anuncia que ja no estem ací.




Actualment, el que pareix clar és que hi ha un canvi de paradigma. Hi ha una sèrie de qüestions que ho denoten, com exemple està aquella negació amb els objectes. Abans, el fet de tenir la cosa era important; ara, simplement és el fet de tenir el desig de tenir la cosa. Per això, la funció que tenia l’objecte com a transmissor fa uns anys, ara ja no es dóna. La gent ja no està esperant un estímul, sinó vol estar estimulada constantment, estimulada a consumir objectes, encara que els objectes ja quasi no són importants.

Aquesta peça sonora part de les gravacions de l’experiència que vaig fer amb un grup d’alumnes d’'ESO. Jo els havia demanat dos objectes, un que fora funcional i un altre sentimental. I, en relació a l’obra anterior, fonamentalment són objectes sense aquella aura artística, històrica, antropològica. Per això m’interessaven. Com funcional, quasi tots portaven el mòbil, i de l’altre començaven a parlar de manera balbucejant i inconnexa. Quan els preguntava: “I el mòbil per a què ho utilitzes, explica’m?” Responien que per a comunicar-se amb els seus amics. Però és que els seus amics eren els que estaven allí en la classe! Resulta irònic. Si et poses a pensar, te n’adones que el que  falta precisament és comunicació. Hi ha tecnologia, però no se sap comunicar. I, en l’àmbit de l'afectiu passa el mateix: la gent sap què sent però és incapaç de comunicar-ho, encara que no siga precisament.


I- Per això tal vegada la veu com a element plàstic? A mi em sembla significatiu que estiga representada en absència del cos. En la veu hi ha un component emocional important.


R- Sí, perquè ací és on et dónes compte de la comunicació, dels camps comuns que ells normalment transiten, que majoritàriament estan molt desactivats. I recorren a ells perquè, òbviament, els falten eines per a anar més enllà. Però senten una necessitat.


I- Žižek deia que Internet és la projecció dels nostres desitjos més inconfessats. La mediació tecnològica en la comunicació humana provoca, en definitiva, que imaginem i projectem els nostres desitjos i temors més inconfessables en l’acte de la comunicació. Crec que la tecnologia actua per a ells com una eina-disfressa. Poden relacionar-se d’una manera menys dolorosa amb els altres i projectar lliurement els seus desitjos i la seua forma de construir-se evitant el problema del seu cos.


R- El que crec que falla ara és que hi ha una dissociació. El nostre entorn social és virtual, però el nostre entorn físic, que és social, està abandonat. I em fa la impressió que cal reprendre aquell joc una altra vegada entre una cosa i l’altra. No val això de viure en un lloc com a residència i després tenir una vida comunera per Internet. Perquè al final estàs constatant i mantenint el sistema que assenyales com a causa dels teus mals.






8/11/14

Implosió impugnada 22


Estat de setge; gest de col·leccionar  

Text curatorial
Izaskun Etxebarria


Aquest relat és el resultat d'un procés de treball que comença amb la producció d'aquestes obres i acaba amb la seua instal·lació en sala. El 8 d'Agost l'artista i jo vam mantenir una conversa per skype que vaig gravar . Rafa em va recomanar dos textos que ell estava llegint que constituïen el marc de referència del que tenia entre mans: El llenguatge de les coses de Fita Steyerl i Ni folklóriko ni massiu. Què és el popular? de Néstor García Canclini. Després van venir les vacances, els trens, els avions, els vaixells...

Vaig pensar fer una transcripció de la nostra conversa per a extraure un bon diàleg i construir una conversa àgil perquè rescatar la idea de “popular” en la nostra pròpia pràctica implicava elaborar un text atractiu i lleuger. El que no vaig pensar és que la nostra conversa arribara a créixer com una planta veloç per tots els racons del pensament.

Quan vaig veure el tema de fons em vaig recordar d'una novel·la que havia llegit feia ja molts anys: La Immortalitat de Milà Kundera. Jo no volia fer un text a l'ús, lineal i impersonal com un assaig, per açò vaig plantejar generar una conversa per al lector. A Rafa li va semblar interessant deixar que tot fóra mutant, fins i tot la nostra posició en aquesta història.

La meua idea inicial va ser crear un text que enllaçara aqueix estil lleuger amb una anàlisi més profunda. El diàleg seria el nexe entre unes parts i unes altres, al mateix temps que faria que el lector se sentira més implicat. L'objectiu era contextualitzar la pràctica artística que s'estava desenvolupant a partir dels assajos i la nostra conversa per a ancorar-ho finalment en un marc general. Però tot va començar amb una sèrie de parts descriptives que se situen en un temps i un lloc concrets —a voltes presents, altres passats i altres futurs—, i parteixen de la meua pròpia experiència; perquè és inevitable escapar al nostre propi cos i com a cos, al seu trànsit.

9/7/14

IP21 ¨ èxode ultralocal ¨

Constatar-ho no significa lamentar-ho.
Constatar-ho significa:
captar els possibles.
En el passat, en el present..[1]

















PROPOSTA

Al llarg de la història sempre s'ha ocupat el carrer (espai públic) com a lloc de joc, exaltació, reconeixement o directament com a resultat de moviments d'extrema violència i de profunda càrrega transformadora.

En aquests temps en els quals el context de la crisi dibuixa un paisatge de submissió i adaptació, fa l'efecte que qualsevol assoliment social aconseguit ens ha estat concedit com a gràcia divina. Així que segurament se'ns insta cap a l'oblit i la des-memòria de tot allò que va ser un assoliment, casualitat o festeig i que re-significa els trets, arribant ara a ser solament entesos com a elements d'explotació o rendiment econòmic per a una millora d'objectius empresarials.

No es tracta de proposar una nova representació d'un moviment social, és ja sabut de la seva intervenció i falsa objectivitat. Aquest procés vol partir de l'acceptació del fracàs com a ¨ joc profund [2] ¨ entès com l'espai on es troben el ¨ jo ¨ i ¨ l'altre ¨ com a afirmació del llaç social i obertura de ¨ connexions improbables ¨ i delirants que puguin obrir - o no - processos de subjectivisme  a la recerca de derives que mantinguin en peus (durant el temps que duri) el propi esdevenir dels ¨ fluxos del desig [3] ¨.

Manquem de respostes davant la imminent globalització i al mateix temps tot allò que semblava inabastable s'empetiteix. Tots ens adonem de les constants mostres d'això; sense poder res. Els paisatges físics que travessem dia a dia ens indiquen que hem entrat en un espai irreal; on solament es pot administrar allò donat com un exiliat entre límits i obligacions ben interioritzades.

Quan rebo la proposta de participar-hi, penso que el marc de treball que ens  proposen era molt pertinent per seguir pensant en ¨allò donat ¨.

La festa
prefiguració de la catàstrofe imminent
La comunicació és, en efecte, la negació del discurs, la qual cosa està abans o després del llenguatge. Bataille va insistir en açò: contràriament a allò que se sol creure, el llenguatge no és una forma de comunicació, sinó la supressió de la comunicació. La festa es fonamenta en la comunicació que, en última instància, resulta conceptualment incompatible amb el seu propi punt de partida, açò és la celebració d'allò comú.
Allò carnavalesc s'oposa a la història, al relat lineal, a la lògica aristotèlica. La lògica carnavalesca «és com el rastre d'una cosmogonia que no coneix la substància, la causa, la identitat fora de les relacions amb el tot que no existeix més que en i per la relació». La festa estableix com a possibilitat el mateix que la violència i la guerra convertint-se  en l'única evidència: l'intercanvi generalitzat, la comunicació portada a la seua apoteosi és la substància de la societat, l’energia de la qual sense control és el que tem per sobre de qualsevol cosa una comunitat.
Concebre la festa com un esclat magmàtic de la diferència que la compon, com una activitat pura en la qual no hi ha subjecte, ni causa, ni efecte, ni molt menys identitat, sinó únicament agitació creadora que es val d'una força sense estructura i sense fi. L'eterna tornada és el retorn de tot, «tot de nou, tot etern, tot encadenat, travat, enamorat...» (Així va parlar Zaratustra). Els seus principis no tenen res a veure amb la identitat, sinó, al contrari, amb la diversitat, amb la seua síntesi i amb la seua reproducció.
Allò popular no es allò folklòric
Hem recollit de l'imaginari col·lectiu un dispositiu recognoscible i acceptat per l'entorn local i l’hem transformat en el nostre dispositiu de pràctica espacial-vital i amb el qual ens desplaçarem pels diferents espais de la ciutat i la comarca on es desenvolupa el festival de BOUESIA.
Una carrossa que normalment s’utilitzada com espai d'exaltació des d'on et miren i mires. Espai aquest que de vegades passa per successives crisis, per la constant reiteració de missatges i el propi abandonament com a dispositiu festiu víctima d'allò previsible i per tant: des-afectació de la gent de l'entorn; exposada ja a altres pràctiques.
Sent utilitzada per grups socials que perden poder social i capacitat de significar la realitat per a seguir ocupant espai de representació. En aquest cas no sols volem intervindre en l'àmbit de la seua representació sinó que volem rellançar-ho a dintre mateix de la festa. Aquesta carrossa estarà conformada per unes banderoles que faran referència a les diverses accions poètiques que els alumnes de l’institut han realitzat al seu territori.
Aquest dispositiu mòbil ens servirà com a marc d'acció de les diferents accions del Festival de BOUESIA a la comarca: Deltebre, Tortosa, Vandellòs, Amposta i Flix.
 












[1] http://tiqqunim.blogspot.mx/2014/02/notas-sobre-lo-local.html
[2] Concepte o cualidad d'exces. Clifford Geertz.
 http://es.scribd.com/doc/186965/Juego-Profundo-Notas-sobre-la-Rina-de-Gallos-en-Bali-Clifford-Geertz-
[3] Deleuze y Guattari.

13/6/14



desde la subalternidad de unos cuerpos agotados / from the subalternity of exhausted bodies

Como parte del colectivo gloria&robert con quiénes compartire, el domingo 22 de junio desde la 12.00 horas, la maratón danzad, danzad, malditos.



que puede un cuerpo?


11/3/14

Implosió impugnada 20- MARATÓN FINAL. INTERVENCIONES SONORAS CONSECUTIVA 17h-22h

 ESTE VIERNES PRESENTO 
UNA NUEVA IMPLOSIÓ IMPUGNADA CON  MIQUEL ÀNGEL MARÍN

LA IMPLOSIÓ D’UN BOU.

Aquesta proposta a dos mans plantetja UN RECORREGUT UCRÒNIC PER L'ESPAI MENTAL I FÍSIC DE LA MÚSICA i l'acció D'UN ESPAI I UN cos; uN RECORREGUT per a desbloquejar muscles, constriccions i contractures PER A Pensar-nos obrint espais per interpel·lar-NOS i impugnar-NOS, per seguir qüestionant eixe horitzó ¨salvífic¨, on ja no se fica el cos, on solament podem pensar-nos des de la distància, AMB allò diferit, allò virtual. 


INTERVENCIONES SONORAS
Lugar. Teatro Principal, Barcas No. 15, 46002. Sala negra (puerta de entrada, lateral trasera).
Entrada libre




VIERNES 14
MARATÓN FINAL. INTERVENCIONES SONORAS CONSECUTIVA
17h-22h
Participan
Adolfo Murillo i el GEA Grup ExperimentArts. Institut de Secundària Arabista Ribera Carcaixent / JOP (Bartomeu Ferrando y Truna) /Miquel Ángel Marín y Rafa Tormo/ Nelo Vilar / Julio Sanz / Victor Trescolí (piezas para piano de juguete, de Alberto Bernal, Essl, Adrià Borredà, Carlos D. Perales, etc)/ Vanessa García (Voz) y Ricardo Capellino (saxo)/Txio Silleres/ Hernán Talavera/Josep Lluis Galiana-Avelino Saavedra/Colectivo Pdp-11 (DeCoNascimento y Carlos García Miragall)/ Homenaje a los 50 años del nacimiento de ZAJ presentación del “Coral hablado” de Ramón Barce a cargo de Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Bartomeu Ferrando, Isaac Diego y Miguel Álvarez Fernández
(Más info https://www.facebook.com/nitsdaieloiart?ref=hl)


http://issuu.com/freezia-studio/docs/programa_nits_d__aielo_i_arts_2014

Implosió impugnada 15B


Hola comparto uno de los proyectos en el que jugando jugando me la jugué y de la que he salido jugando ( más ) con otros.. En un sin sentido, sin objetivos sin necesidad de prototipar y eso que ahora esta tan de moda ....¡¡¡¡

Presentación y comida 
 "Manual de emergencia para prácticas escénicas. Comunidad y economías de la precariedad", último título de la colección Escénicas

Sabado 15 de marzoMadrid





 El lugar: http://www.pkmn.es/
VIsibilizar libro