12/11/14

Les entrevistes-IP22






Les entrevistes

La figura clau de l’al·legoria primerenca és el cadàver. La figura clau de l’al·legoria tardana és, en canvi, la “rememoració”. I la “rememoració” és l’esquema de la transformació de la mercaderia en objecte de col·leccionista.
Walter Benjamin

R- En un principi, la idea va ser fer un projecte en homenatge a un col·leccionista molt conegut dins de la ciutat però sobretot, en la comarca: Mossèn Antoni, que havia fet una col·lecció de ceràmica, de llibres i d’escultures sacres. Però aquestes col·leccions es van disseminar després de la seua mort. Hem de retrotraure’ns a un altre context: durant la repressió franquista, hi ha un capellà que es dedica a col·leccionar coses dient a la gent major que no tiren açò o allò. Era el temps del tot val, ve el progrés. Aquesta persona va arreplegant les coses que considera valuoses des d’una posició social rellevant. La gent jove d’aquell moment ho pren com a model. Molts comencen a fer el mateix, fins i tot alguns reconeixen que gràcies a ell han començat a col·leccionar. Ell és el punt d’arrencada.

Crec que la seua figura va ser fonamental perquè haguera tants col·leccionistes avui en dia a Alberic. Caldria treballar sobre la seua figura especialment, però quan t’acostes a algú o alguna cosa, de sobte descobreixes que hi ha moltes altres més. Així que en compte de focalitzar-ho cap a la figura principal, vaig intentar fer-ho d'una forma més coral i contemporània. O siga, parlar de com ens relacionem amb els objectes, més que sobre quines col·leccions tenen, que és més la funció d’un museu.

En les entrevistes un d’ells parla sobre açò; diu que està fart de parlar amb els polítics perquè no hi ha manera que es posen junts per a aconseguir preservar aquell patrimoni dispers, aquella memòria col·lectiva. I penses, doncs quina llàstima! S’hauria de fer un museu? O almenys, fer un arxiu. Però un artista, no. No és la seua feina.


Al final el muntatge és lineal, l’un darrere de l’altre, a pantalla completa, però volia poder veure’ls tots al mateix temps; això és alguna cosa a la qual no n’estem acostumats. Al principi vaig tenir la idea de posar unes pantalles, creant una espècie de mosaic a què de vegades ja estem exposats. Però finalment la idea va ser posar una pantalla amb una imatge central que parla, encara que la resta de participants es continuen presentant en al part inferior. Cada entrevista dura uns 3 o 4 minuts. En total són quaranta i tants minuts que se distribuïxen en les respostes a tres preguntes sobre la qüestió: com es van iniciar en açò? Quines col·leccions tenen? I, en quin moment sentiren que allò que havia sorgit d’una necessitat individual i quasi secreta ha d’expressar-se des d’un compartir amb els altres?

Una imatge documental tradueix el llenguatge de les coses al llenguatge dels humans. D’una banda, està fermament ancorada al regne de la realitat material. D’altra, també participa del llenguatge dels humans, especialment del llenguatge del judici, el qual objetualitza la cosa en qüestió, fixa el seu significat i construeix categories estables de coneixement per a la seua comprensió.
Hito Steyerl

El llenguatge de les coses de Fita Steyerl —traduït per Marcelo Expósito—, desmunta tot aquest entramat: qui eren els especialistes que feien la traducció entre objectes. Això era el que ha sostingut un relat del món de l’art, però això ha caigut.

El missatge de Benjamin és que calia traduir com es relacionaven els objectes i això ha sigut en certa manera el relat que ha mantingut el discurs de l’art contemporani fins al moment: el dels especialistes, els crítics que són els que donen validesa i avaluen quins artistes, quines línies de treball, etc. I això, sí que està anunciant que un canvi està pròxim, o ja està ací; i sí, es mantindrà un món de l’art, el de la compravenda d’art, però l’art anirà per un altre costat. Estarem en un altre lloc. El sistema de l’art està en crisi perquè està basat en una actitud privada que viu d’esquenes a una realitat contextual i a una realitat comuna



La peça sonora implosió impugnada 22


La peça sonora
implosió impugnada 22



I- Transversalment, en el teu treball es toca un tema molt important actualment: el canvi d’una societat de consum d’objectes físics, a la societat de consum de serveis o béns immaterials. Així que, el fet de col·leccionar objectes queda, sota el meu punt de vista, com alguna cosa un poc exòtica. Tal vegada estiguem una altra vegada en una segona allau de progrés. I, no obstant això, continua havent-hi un munt de persones que col·leccionen coses, encara que semble que tenir objectes cada vegada siga menys important per a les generacions que vénen.


R- Sí, això és des d’on venim i en part on estem encara. Però si a l’art li podem demanar quelcom actualment, és que siga un art de l’anticipació, que ens mostre coses que s’estan donant que potser passen desapercebudes, que tal vegada no siguen l’estat de la qüestió però que és per on continuarem transitant com a societat. García Canclini parla d’un art immanent, allò que anuncia el que està per vindre. Un art que genera des dels propis processos i les pròpies pràctiques de subjectivació. Així que, el que ha fet quasi sempre l’art és mostrar-nos la crisi d’aquell estat. I no constata sinó més bé anuncia que ja no estem ací.




Actualment, el que pareix clar és que hi ha un canvi de paradigma. Hi ha una sèrie de qüestions que ho denoten, com exemple està aquella negació amb els objectes. Abans, el fet de tenir la cosa era important; ara, simplement és el fet de tenir el desig de tenir la cosa. Per això, la funció que tenia l’objecte com a transmissor fa uns anys, ara ja no es dóna. La gent ja no està esperant un estímul, sinó vol estar estimulada constantment, estimulada a consumir objectes, encara que els objectes ja quasi no són importants.

Aquesta peça sonora part de les gravacions de l’experiència que vaig fer amb un grup d’alumnes d’'ESO. Jo els havia demanat dos objectes, un que fora funcional i un altre sentimental. I, en relació a l’obra anterior, fonamentalment són objectes sense aquella aura artística, històrica, antropològica. Per això m’interessaven. Com funcional, quasi tots portaven el mòbil, i de l’altre començaven a parlar de manera balbucejant i inconnexa. Quan els preguntava: “I el mòbil per a què ho utilitzes, explica’m?” Responien que per a comunicar-se amb els seus amics. Però és que els seus amics eren els que estaven allí en la classe! Resulta irònic. Si et poses a pensar, te n’adones que el que  falta precisament és comunicació. Hi ha tecnologia, però no se sap comunicar. I, en l’àmbit de l'afectiu passa el mateix: la gent sap què sent però és incapaç de comunicar-ho, encara que no siga precisament.


I- Per això tal vegada la veu com a element plàstic? A mi em sembla significatiu que estiga representada en absència del cos. En la veu hi ha un component emocional important.


R- Sí, perquè ací és on et dónes compte de la comunicació, dels camps comuns que ells normalment transiten, que majoritàriament estan molt desactivats. I recorren a ells perquè, òbviament, els falten eines per a anar més enllà. Però senten una necessitat.


I- Žižek deia que Internet és la projecció dels nostres desitjos més inconfessats. La mediació tecnològica en la comunicació humana provoca, en definitiva, que imaginem i projectem els nostres desitjos i temors més inconfessables en l’acte de la comunicació. Crec que la tecnologia actua per a ells com una eina-disfressa. Poden relacionar-se d’una manera menys dolorosa amb els altres i projectar lliurement els seus desitjos i la seua forma de construir-se evitant el problema del seu cos.


R- El que crec que falla ara és que hi ha una dissociació. El nostre entorn social és virtual, però el nostre entorn físic, que és social, està abandonat. I em fa la impressió que cal reprendre aquell joc una altra vegada entre una cosa i l’altra. No val això de viure en un lloc com a residència i després tenir una vida comunera per Internet. Perquè al final estàs constatant i mantenint el sistema que assenyales com a causa dels teus mals.






8/11/14

Implosió impugnada 22


Estat de setge; gest de col·leccionar  

Text curatorial
Izaskun Etxebarria


Aquest relat és el resultat d'un procés de treball que comença amb la producció d'aquestes obres i acaba amb la seua instal·lació en sala. El 8 d'Agost l'artista i jo vam mantenir una conversa per skype que vaig gravar . Rafa em va recomanar dos textos que ell estava llegint que constituïen el marc de referència del que tenia entre mans: El llenguatge de les coses de Fita Steyerl i Ni folklóriko ni massiu. Què és el popular? de Néstor García Canclini. Després van venir les vacances, els trens, els avions, els vaixells...

Vaig pensar fer una transcripció de la nostra conversa per a extraure un bon diàleg i construir una conversa àgil perquè rescatar la idea de “popular” en la nostra pròpia pràctica implicava elaborar un text atractiu i lleuger. El que no vaig pensar és que la nostra conversa arribara a créixer com una planta veloç per tots els racons del pensament.

Quan vaig veure el tema de fons em vaig recordar d'una novel·la que havia llegit feia ja molts anys: La Immortalitat de Milà Kundera. Jo no volia fer un text a l'ús, lineal i impersonal com un assaig, per açò vaig plantejar generar una conversa per al lector. A Rafa li va semblar interessant deixar que tot fóra mutant, fins i tot la nostra posició en aquesta història.

La meua idea inicial va ser crear un text que enllaçara aqueix estil lleuger amb una anàlisi més profunda. El diàleg seria el nexe entre unes parts i unes altres, al mateix temps que faria que el lector se sentira més implicat. L'objectiu era contextualitzar la pràctica artística que s'estava desenvolupant a partir dels assajos i la nostra conversa per a ancorar-ho finalment en un marc general. Però tot va començar amb una sèrie de parts descriptives que se situen en un temps i un lloc concrets —a voltes presents, altres passats i altres futurs—, i parteixen de la meua pròpia experiència; perquè és inevitable escapar al nostre propi cos i com a cos, al seu trànsit.