La peça sonora
implosió impugnada 22
I- Transversalment, en el teu treball es toca un tema molt important actualment: el canvi d’una societat de consum d’objectes físics, a la societat de consum de serveis o béns immaterials. Així que, el fet de col·leccionar objectes queda, sota el meu punt de vista, com alguna cosa un poc exòtica. Tal vegada estiguem una altra vegada en una segona allau de progrés. I, no obstant això, continua havent-hi un munt de persones que col·leccionen coses, encara que semble que tenir objectes cada vegada siga menys important per a les generacions que vénen.
R- Sí, això és des d’on venim i en part on estem encara. Però si a l’art li podem demanar quelcom actualment, és que siga un art de l’anticipació, que ens mostre coses que s’estan donant que potser passen desapercebudes, que tal vegada no siguen l’estat de la qüestió però que és per on continuarem transitant com a societat. García Canclini parla d’un art immanent, allò que anuncia el que està per vindre. Un art que genera des dels propis processos i les pròpies pràctiques de subjectivació. Així que, el que ha fet quasi sempre l’art és mostrar-nos la crisi d’aquell estat. I no constata sinó més bé anuncia que ja no estem ací.
Actualment, el que pareix clar és que hi ha un canvi de paradigma. Hi ha una sèrie de qüestions que ho denoten, com exemple està aquella negació amb els objectes. Abans, el fet de tenir la cosa era important; ara, simplement és el fet de tenir el desig de tenir la cosa. Per això, la funció que tenia l’objecte com a transmissor fa uns anys, ara ja no es dóna. La gent ja no està esperant un estímul, sinó vol estar estimulada constantment, estimulada a consumir objectes, encara que els objectes ja quasi no són importants.
Aquesta peça sonora part de les gravacions de l’experiència que vaig fer amb un grup d’alumnes d’'ESO. Jo els havia demanat dos objectes, un que fora funcional i un altre sentimental. I, en relació a l’obra anterior, fonamentalment són objectes sense aquella aura artística, històrica, antropològica. Per això m’interessaven. Com funcional, quasi tots portaven el mòbil, i de l’altre començaven a parlar de manera balbucejant i inconnexa. Quan els preguntava: “I el mòbil per a què ho utilitzes, explica’m?” Responien que per a comunicar-se amb els seus amics. Però és que els seus amics eren els que estaven allí en la classe! Resulta irònic. Si et poses a pensar, te n’adones que el que falta precisament és comunicació. Hi ha tecnologia, però no se sap comunicar. I, en l’àmbit de l'afectiu passa el mateix: la gent sap què sent però és incapaç de comunicar-ho, encara que no siga precisament.
I- Per això tal vegada la veu com a element plàstic? A mi em sembla significatiu que estiga representada en absència del cos. En la veu hi ha un component emocional important.
R- Sí, perquè ací és on et dónes compte de la comunicació, dels camps comuns que ells normalment transiten, que majoritàriament estan molt desactivats. I recorren a ells perquè, òbviament, els falten eines per a anar més enllà. Però senten una necessitat.
I- Žižek deia que Internet és la projecció dels nostres desitjos més inconfessats. La mediació tecnològica en la comunicació humana provoca, en definitiva, que imaginem i projectem els nostres desitjos i temors més inconfessables en l’acte de la comunicació. Crec que la tecnologia actua per a ells com una eina-disfressa. Poden relacionar-se d’una manera menys dolorosa amb els altres i projectar lliurement els seus desitjos i la seua forma de construir-se evitant el problema del seu cos.
R- El que crec que falla ara és que hi ha una dissociació. El nostre entorn social és virtual, però el nostre entorn físic, que és social, està abandonat. I em fa la impressió que cal reprendre aquell joc una altra vegada entre una cosa i l’altra. No val això de viure en un lloc com a residència i després tenir una vida comunera per Internet. Perquè al final estàs constatant i mantenint el sistema que assenyales com a causa dels teus mals.
