Les entrevistes
La figura clau de l’al·legoria primerenca és el cadàver. La
figura clau de l’al·legoria tardana és, en canvi, la “rememoració”. I la “rememoració” és l’esquema de la
transformació de la mercaderia en objecte de col·leccionista.
Walter Benjamin
R- En un
principi, la idea va ser fer un projecte en homenatge a un col·leccionista molt
conegut dins de la ciutat però sobretot, en la comarca: Mossèn Antoni, que
havia fet una col·lecció de ceràmica, de llibres i d’escultures sacres. Però
aquestes col·leccions es van disseminar després de la seua mort. Hem de
retrotraure’ns a un altre context: durant
la repressió franquista, hi ha un capellà que es dedica a col·leccionar coses
dient a la gent major que no tiren açò o allò. Era el temps del tot val, ve el progrés. Aquesta persona va
arreplegant les coses que considera valuoses des d’una posició social
rellevant. La gent jove d’aquell moment
ho pren com a model. Molts comencen a fer el mateix, fins i tot alguns
reconeixen que gràcies a ell han començat a col·leccionar. Ell és el punt d’arrencada.
Crec que la seua figura va ser fonamental perquè haguera
tants col·leccionistes avui en dia a Alberic. Caldria treballar sobre la seua
figura especialment, però quan t’acostes
a algú o alguna cosa, de sobte descobreixes que hi ha moltes altres més.
Així que en compte de focalitzar-ho cap a la figura principal, vaig intentar
fer-ho d'una forma més coral i contemporània. O siga, parlar de com ens
relacionem amb els objectes, més que sobre quines col·leccions tenen, que és
més la funció d’un museu.
En les
entrevistes un d’ells parla sobre açò; diu que està fart de parlar amb els
polítics perquè no hi ha manera que es posen junts per a aconseguir preservar
aquell patrimoni dispers, aquella memòria col·lectiva. I penses, doncs quina
llàstima! S’hauria de fer un museu? O almenys, fer un arxiu. Però un artista,
no. No és la seua feina.
Al final el
muntatge és lineal, l’un darrere de l’altre, a pantalla completa, però volia poder veure’ls tots al mateix temps;
això és alguna cosa a la qual no n’estem acostumats. Al principi vaig tenir
la idea de posar unes pantalles, creant una espècie de mosaic a què de vegades
ja estem exposats. Però finalment la idea va ser posar una pantalla amb una
imatge central que parla, encara que la resta de participants es continuen
presentant en al part inferior. Cada
entrevista dura uns 3 o 4 minuts. En total són quaranta i tants minuts que se distribuïxen en les respostes a tres
preguntes sobre la qüestió: com es van iniciar en açò? Quines col·leccions
tenen? I, en quin moment sentiren que allò que havia sorgit d’una necessitat
individual i quasi secreta ha d’expressar-se des d’un compartir amb els altres?
Una imatge documental tradueix el llenguatge de les coses al llenguatge dels
humans. D’una banda, està fermament ancorada al regne de la realitat material.
D’altra, també participa del llenguatge
dels humans, especialment del llenguatge del judici, el qual objetualitza
la cosa en qüestió, fixa el seu significat i construeix categories estables de
coneixement per a la seua comprensió.
Hito Steyerl
El llenguatge de
les coses de Fita Steyerl —traduït per Marcelo
Expósito—, desmunta tot aquest entramat: qui eren els especialistes que feien
la traducció entre objectes. Això era el que ha sostingut un relat del món de
l’art, però això ha caigut.
El missatge de Benjamin és que calia traduir com es relacionaven els objectes i això ha sigut
en certa manera el relat que ha mantingut el discurs de l’art contemporani fins
al moment: el dels especialistes, els crítics que són els que donen validesa i
avaluen quins artistes, quines línies de treball, etc. I això, sí que està anunciant que un canvi està pròxim,
o ja està ací; i sí, es mantindrà un món
de l’art, el de la compravenda d’art, però
l’art anirà per un altre costat. Estarem en un altre lloc. El sistema de l’art està en crisi perquè
està basat en una actitud privada que viu d’esquenes a una realitat contextual
i a una realitat comuna.
