De Reüll ha confiat amb mí per a coordinar el XXIII cicle de conferències (sis sessions) que fan a la Marina. Alacant.

Dijous 4 de febrer al Café Sendra d’Ondara. 20 h.

Aquest es el link a l’esdeveniment del facebppk per a que convideu a les vostres amistats. compartiu

https://www.facebook.com/events/567411550083049/

DONAR SENTIT A L’ESPAI

ENCERCLAMENTS I ALLUNYAMENTS DES DE L’ART

CONTEXT i MARC CONCEPTUAL DE LES SIS SESSIONS.

Resulta més que evident el fet que l'art no està mort; encara que sí sembla que es troba com eclipsat pels esdeveniments i els recels de la seua ombra. 

Popularment tot allò que ve vinculat al món de l'art, se li adjudica un territori ja creat en els qual sembla difícil donar la volta al sentit “donat”¨. El mercat, la comunicació, la professionalització o el control públic mal entès han accelerat el descrèdit de molts dels dispositius institucionals, educatius o museístics que no van més enllà d'una interessada necessitat d'ocupar territori de gestió o representació fent pales la seua incapacitat per a donar “sentit a l'espai”.

Marc Auge, en Ficciones de fin de siglo, reflexiona sobre la relació tan estreta que es dóna en l'àmbit de les arts entre art i teoria de l'art. Una relació que hi havia ja transcendit l'espai entre elles per a ser quasi inaprensible, arribant a suprimir-se la distància entre la creació i la teoria, entre l'acte de fer art i el de teoritzar sobre aquest acte. 

La dissolució d’eixe espai ha generat un territori excessivament intel·lectualitzat i lluny de les emergències, donant sols pas a les urgències. Per la qual cosa s’han seguit repetint uns models on no ha estat possible trencar les lògiques de les pràctiques de fixació del relat hegemònic, a hores d’ara estem veient les conseqüències.

Aquest cicle no vol obviar el context ni el seu posicionament en un àmbit més ampli de relacions. El món és massa complicat perquè siga conegut d'una vegada i d'una forma definitiva. Sols exposant-nos en aquests diàlegs en lliure moviment, podria sorgir una novetat creativa, alguna cosa així com un significat comú o baula entre punts de vista diferents.

Des d’ací partirá el cicle de conferències/xerrades en comú del Grup de Reüll.

1ªSESSIÓ.- PENSAR-SE i PRACTICAR-SE DES DEL CONTEXT

Les practiques artístiques com a procés col·lectiu, com una forma d'aproximació entre diversos agents i institucions, i no solament com una manera de mirar des de l'art a l'educació o al treball col·laboratiu.

Som part d'un cos de cossos quan formem part de comunitats d'aprenentatge, de veïns, de persones amb interessos comuns, que s'organitzen en espais de convivència no formals per a aprendre; com es practica i quin són els seus processos des de l’art?

Presentació del cicle i xerrada amb diferents agents de la zona per conèixer la relació entre els uns i els altres i si comparteixen espai, si queda espai, si ens sabem espai.

Jovi Lozano. Gerent de la MACMA. Mancomunitat Cultural de la Marina Alta.
Anna Perles. Escola de cinema de Xàbia
Núria Gomez. Historiadora de l’art i Membre de Reüll
Raquel Mengual. Regidora de cultura d’Ondara
Joan Llobell. Artísta i professor de la Facultat de BBAA d’Altea

Moderarà: Rafael Tormo i Cuenca

Cartell de la Jornada.

Més de 125 alumnes farán un concert a la Gallera. Batallar/Batallem València

Mes de 100 alumnes farán un concert a la Gallera. Batallar/Batallem València

El 15 de maig de 2011 la plaça de l'Ajuntament de València va ser ocupada per una expressió popular; un malestar uspiciat per una situació de crisi i qüestionament d'una cultura del poder de la transició.

A l'any d'aquest fet i després d'una
manifestació/celebració, la marxa acabá en la plaça del 15m/plaça de l'Ajuntament i es trovà amb que s'habia instal·lat una mascletà al mig de la plaça. En arribar la gent es va amuntegar al voltant d'aquesta amb un sentiment de confusió, por i rebuig, que es va veure desbordat quan la multitud va trencar el cordó de seguretat i enderrocava els pals que sostenien la mascletà.

Segur que va haver-hi intencionalitat ¨conceptual¨. Perquè una mascletà i no solament les ordenances o la força policial? Pensaven que allò popular no podria ser derrocat i transformat? Que força (instrumentalitzada) encara pensaven que tenien recorrent al ús d'aquest imaginari? Pensaven que la cultura popular no era política?

Impolisó impugnada 23, reobri aqueix moment de representació per a jugar a ser jugat, fent un concert amb el col.legi Barcia Goyanes de la recreació deixa mascletà implosiónada per a impugnarla.


https://www.youtube.com/watch?v=AzTW4IkR3_w

Batallar Batallem Divendres 5 de juny a les 20 h. La Gallera València.

https://www.youtube.com/watch?v=l0zH8v4E2Do&feature=youtu.be

 

intuició

Batallar [bataʎáɾ]

1.            v. intr. Combatre, prendre part en una batalla.

2.            v. intr. Disputar, lluitar, per aconseguir alguna cosa.

3.            v. tr. Posar batalls (a les esquelles o campanes)

4.            v. intr. Fer sonar les esquelles o campanes

Diccionari Normatiu Valencià

L'exposició obri les portes a un crit sord però un crit amb cos, una presència que constata una absència. Un gest sec que ve d'un silenci cultural a l'escena valenciana, un colp fèrtil de trò dur i veu comú, que marca i deixa emprempta. Fer batallar. Pot ser no és un sò fràgil però sí intens,  remesclat, compartit i amb potència per portar-se a terme sense objectius conclosos. És un sò que afecta i desapareix extenent-se per l'aire que compartim. Amb la potència, el crit i els sons comuns, d'allò que està posat com a punt de trobada.  Està es la proposta d'art sonor i pràctiques col.laboratives: Un Crit com a lloc on estar juntes. Juntes sense por.

L'exposició BATALLAR // BATALLEM  so_ crit, tro. Resistència i cultura comú  busca generar un espai de trobada comú al voltant de diverses expressions que han emprat elements tradicionals de la cultura valenciana contemporànea per fer sentir un crit, sense direcció fixa. Encara no sabem el que pot un crit. Aquest projecte naix de la sospita de la seva potència quan no es tracta d'un batallar entre galls, sino que  batallem i fem ressonar-nos en la Gallera com a lloc comú. Lorenç Barber, Orxata Sound System i Rafael Tormo i Cuenca son les veus disposades aquest projecte.

Tres treballs distints: Llorenç Barber, Rafael Tormo i Orxata Sound System que articulen una defensa d'allò tradicional, o al menys, una rememoració d'allò comú i popular en forma d'imatge dialèctica (Walter Benjamin) que torna com a manifestació concreta en forma de crit. La cultura popular ha estat, en una llarga tradició, menyspreada per visions orgàniques de la societat i la cultura; on s'ha ientificat habitualment amb una visió menyspreada del folklore. No obstant això, treballs com el de Stuart Hall, Dick Hebdige o Nestor García Canclini -en la teoria- han apuntat camins de reinterpretació d'allò popular com part de la subalternitat i de la resistència front a allò hegemònic. La pràctica de modalitats populars -  que aquí volem revindicar també com cultura- ha estat sovint associada a la tradició, la festa o joc.

 

Llorenç Barber (Aielo de Malferit, 1948) Ha treballat al voltant del sò i la música, és compositor, artista, organitzador; teòric de l'art sonor i l'art públic. Ha fet sonar les seves simfonies de ciutat en ciutats de tot arreu, així com les Naumaquies  i els concerts que busquen deconstruir el toc de campana. Coordina el Festival Sonor Nits d'Aielo i Art a València des de fa 17 edicions.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Lloren%C3%A7_Barber_i_Colomer

Rafael Tormo i Cuenca (Beneixida, 1963). Autodidacta, explorador de pràctiques inter o indisciplinars, creador desde la resistència en els anys 80. Ha transitat moltes formes d'art, llocs, situacions i dispositius. La seva última línea de treball va de la mà de les implosions impugnades, des del 2007 es director  de Perifèries (dispositiu de trobada de cossos, d'art i pensament). Va formar part del col.lectiu de crítica artística: Ànimes de canter, així com  de la Balsa13, que combina pedagogies i art contemporàni.

http://rafaeltormoicuenca.blogspot.com.es/

Orxata Sound System (València, 2003). Col.lectiu musical que des de fa deu anys  ve animant l'escena electrònica ballable al voltant de València. La versió músical del 1.0, va ser reconeguda el 2006 com a millor disc revelació en els premis de Música en Valencià. Actualment es presenta en la versió 3.0, fent ús de la música tradicional, popula ir comú valenciana així com dels ritmes electr`nics, del bakalao i dels ritmes llatins. La seva pràctica està molt arrelada en una forma d'entendre la industria músical com un lloc comú. Van rodar el 2013, un curt : “Tot” a Islàndia. Son exemple de pràctiques instituents des del col.lectiu.

https://orxata.bandcamp.com/

 

Projecte de Comissariat per a la Sala La Gallera (Consorci Valencià Museus)

Marc Delcan Albors

Les entrevistes-IP22

Les entrevistes

La figura clau de l’al·legoria primerenca és el cadàver. La figura clau de l’al·legoria tardana és, en canvi, la “rememoració”. I la “rememoració” és l’esquema de la transformació de la mercaderia en objecte de col·leccionista.

Walter Benjamin

R- En un principi, la idea va ser fer un projecte en homenatge a un col·leccionista molt conegut dins de la ciutat però sobretot, en la comarca: Mossèn Antoni, que havia fet una col·lecció de ceràmica, de llibres i d’escultures sacres. Però aquestes col·leccions es van disseminar després de la seua mort. Hem de retrotraure’ns a un altre context: durant la repressió franquista, hi ha un capellà que es dedica a col·leccionar coses dient a la gent major que no tiren açò o allò. Era el temps del tot val, ve el progrés. Aquesta persona va arreplegant les coses que considera valuoses des d’una posició social rellevant. La gent jove d’aquell moment ho pren com a model. Molts comencen a fer el mateix, fins i tot alguns reconeixen que gràcies a ell han començat a col·leccionar. Ell és el punt d’arrencada.

Crec que la seua figura va ser fonamental perquè haguera tants col·leccionistes avui en dia a Alberic. Caldria treballar sobre la seua figura especialment, però quan t’acostes a algú o alguna cosa, de sobte descobreixes que hi ha moltes altres més. Així que en compte de focalitzar-ho cap a la figura principal, vaig intentar fer-ho d'una forma més coral i contemporània. O siga, parlar de com ens relacionem amb els objectes, més que sobre quines col·leccions tenen, que és més la funció d’un museu.

En les entrevistes un d’ells parla sobre açò; diu que està fart de parlar amb els polítics perquè no hi ha manera que es posen junts per a aconseguir preservar aquell patrimoni dispers, aquella memòria col·lectiva. I penses, doncs quina llàstima! S’hauria de fer un museu? O almenys, fer un arxiu. Però un artista, no. No és la seua feina.

Al final el muntatge és lineal, l’un darrere de l’altre, a pantalla completa, però volia poder veure’ls tots al mateix temps; això és alguna cosa a la qual no n’estem acostumats. Al principi vaig tenir la idea de posar unes pantalles, creant una espècie de mosaic a què de vegades ja estem exposats. Però finalment la idea va ser posar una pantalla amb una imatge central que parla, encara que la resta de participants es continuen presentant en al part inferior. Cada entrevista dura uns 3 o 4 minuts. En total són quaranta i tants minuts que se distribuïxen en les respostes a tres preguntes sobre la qüestió: com es van iniciar en açò? Quines col·leccions tenen? I, en quin moment sentiren que allò que havia sorgit d’una necessitat individual i quasi secreta ha d’expressar-se des d’un compartir amb els altres?

Una imatge documental tradueix el llenguatge de les coses al llenguatge dels humans. D’una banda, està fermament ancorada al regne de la realitat material. D’altra, també participa del llenguatge dels humans, especialment del llenguatge del judici, el qual objetualitza la cosa en qüestió, fixa el seu significat i construeix categories estables de coneixement per a la seua comprensió.

Hito Steyerl

El llenguatge de les coses de Fita Steyerl —traduït per Marcelo Expósito—, desmunta tot aquest entramat: qui eren els especialistes que feien la traducció entre objectes. Això era el que ha sostingut un relat del món de l’art, però això ha caigut.

El missatge de Benjamin és que calia traduir com es relacionaven els objectes i això ha sigut en certa manera el relat que ha mantingut el discurs de l’art contemporani fins al moment: el dels especialistes, els crítics que són els que donen validesa i avaluen quins artistes, quines línies de treball, etc. I això, sí que està anunciant que un canvi està pròxim, o ja està ací; i sí, es mantindrà un món de l’art, el de la compravenda d’art, però l’art anirà per un altre costat. Estarem en un altre lloc. El sistema de l’art està en crisi perquè està basat en una actitud privada que viu d’esquenes a una realitat contextual i a una realitat comuna. 

La peça sonora implosió impugnada 22

La peça sonora
implosió impugnada 22

I- Transversalment, en el teu treball es toca un tema molt important actualment: el canvi d’una societat de consum d’objectes físics, a la societat de consum de serveis o béns immaterials. Així que, el fet de col·leccionar objectes queda, sota el meu punt de vista, com alguna cosa un poc exòtica. Tal vegada estiguem una altra vegada en una segona allau de progrés. I, no obstant això, continua havent-hi un munt de persones que col·leccionen coses, encara que semble que tenir objectes cada vegada siga menys important per a les generacions que vénen.

R- Sí, això és des d’on venim i en part on estem encara. Però si a l’art li podem demanar quelcom actualment, és que siga un art de l’anticipació, que ens mostre coses que s’estan donant que potser passen desapercebudes, que tal vegada no siguen l’estat de la qüestió però que és per on continuarem transitant com a societat. García Canclini parla d’un art immanent, allò que anuncia el que està per vindre. Un art que genera des dels propis processos i les pròpies pràctiques de subjectivació. Així que, el que ha fet quasi sempre l’art és mostrar-nos la crisi d’aquell estat. I no constata sinó més bé anuncia que ja no estem ací.

Actualment, el que pareix clar és que hi ha un canvi de paradigma. Hi ha una sèrie de qüestions que ho denoten, com exemple està aquella negació amb els objectes. Abans, el fet de tenir la cosa era important; ara, simplement és el fet de tenir el desig de tenir la cosa. Per això, la funció que tenia l’objecte com a transmissor fa uns anys, ara ja no es dóna. La gent ja no està esperant un estímul, sinó vol estar estimulada constantment, estimulada a consumir objectes, encara que els objectes ja quasi no són importants.

Aquesta peça sonora part de les gravacions de l’experiència que vaig fer amb un grup d’alumnes d’'ESO. Jo els havia demanat dos objectes, un que fora funcional i un altre sentimental. I, en relació a l’obra anterior, fonamentalment són objectes sense aquella aura artística, històrica, antropològica. Per això m’interessaven. Com funcional, quasi tots portaven el mòbil, i de l’altre començaven a parlar de manera balbucejant i inconnexa. Quan els preguntava: “I el mòbil per a què ho utilitzes, explica’m?” Responien que per a comunicar-se amb els seus amics. Però és que els seus amics eren els que estaven allí en la classe! Resulta irònic. Si et poses a pensar, te n’adones que el que  falta precisament és comunicació. Hi ha tecnologia, però no se sap comunicar. I, en l’àmbit de l'afectiu passa el mateix: la gent sap què sent però és incapaç de comunicar-ho, encara que no siga precisament.

I- Per això tal vegada la veu com a element plàstic? A mi em sembla significatiu que estiga representada en absència del cos. En la veu hi ha un component emocional important.

R- Sí, perquè ací és on et dónes compte de la comunicació, dels camps comuns que ells normalment transiten, que majoritàriament estan molt desactivats. I recorren a ells perquè, òbviament, els falten eines per a anar més enllà. Però senten una necessitat.

I- Žižek deia que Internet és la projecció dels nostres desitjos més inconfessats. La mediació tecnològica en la comunicació humana provoca, en definitiva, que imaginem i projectem els nostres desitjos i temors més inconfessables en l’acte de la comunicació. Crec que la tecnologia actua per a ells com una eina-disfressa. Poden relacionar-se d’una manera menys dolorosa amb els altres i projectar lliurement els seus desitjos i la seua forma de construir-se evitant el problema del seu cos.

R- El que crec que falla ara és que hi ha una dissociació. El nostre entorn social és virtual, però el nostre entorn físic, que és social, està abandonat. I em fa la impressió que cal reprendre aquell joc una altra vegada entre una cosa i l’altra. No val això de viure en un lloc com a residència i després tenir una vida comunera per Internet. Perquè al final estàs constatant i mantenint el sistema que assenyales com a causa dels teus mals.

Implosió impugnada 22

Estat de setge; gest de col·leccionar  

Text curatorial

Izaskun Etxebarria

Aquest relat és el resultat d'un procés de treball que comença amb la producció d'aquestes obres i acaba amb la seua instal·lació en sala. El 8 d'Agost l'artista i jo vam mantenir una conversa per skype que vaig gravar . Rafa em va recomanar dos textos que ell estava llegint que constituïen el marc de referència del que tenia entre mans: El llenguatge de les coses de Fita Steyerl i Ni folklóriko ni massiu. Què és el popular? de Néstor García Canclini. Després van venir les vacances, els trens, els avions, els vaixells...

Vaig pensar fer una transcripció de la nostra conversa per a extraure un bon diàleg i construir una conversa àgil perquè rescatar la idea de “popular” en la nostra pròpia pràctica implicava elaborar un text atractiu i lleuger. El que no vaig pensar és que la nostra conversa arribara a créixer com una planta veloç per tots els racons del pensament.

Quan vaig veure el tema de fons em vaig recordar d'una novel·la que havia llegit feia ja molts anys: La Immortalitat de Milà Kundera. Jo no volia fer un text a l'ús, lineal i impersonal com un assaig, per açò vaig plantejar generar una conversa per al lector. A Rafa li va semblar interessant deixar que tot fóra mutant, fins i tot la nostra posició en aquesta història.

La meua idea inicial va ser crear un text que enllaçara aqueix estil lleuger amb una anàlisi més profunda. El diàleg seria el nexe entre unes parts i unes altres, al mateix temps que faria que el lector se sentira més implicat. L'objectiu era contextualitzar la pràctica artística que s'estava desenvolupant a partir dels assajos i la nostra conversa per a ancorar-ho finalment en un marc general. Però tot va començar amb una sèrie de parts descriptives que se situen en un temps i un lloc concrets —a voltes presents, altres passats i altres futurs—, i parteixen de la meua pròpia experiència; perquè és inevitable escapar al nostre propi cos i com a cos, al seu trànsit.

IP21 ¨ èxode ultralocal ¨

Constatar-ho no significa lamentar-ho.

Constatar-ho significa:

captar els possibles.

En el passat, en el present..[1]

 

PROPOSTA

Al llarg de la història sempre s'ha ocupat el carrer (espai públic) com a lloc de joc, exaltació, reconeixement o directament com a resultat de moviments d'extrema violència i de profunda càrrega transformadora.

En aquests temps en els quals el context de la crisi dibuixa un paisatge de submissió i adaptació, fa l'efecte que qualsevol assoliment social aconseguit ens ha estat concedit com a gràcia divina. Així que segurament se'ns insta cap a l'oblit i la des-memòria de tot allò que va ser un assoliment, casualitat o festeig i que re-significa els trets, arribant ara a ser solament entesos com a elements d'explotació o rendiment econòmic per a una millora d'objectius empresarials.

No es tracta de proposar una nova representació d'un moviment social, és ja sabut de la seva intervenció i falsa objectivitat. Aquest procés vol partir de l'acceptació del fracàs com a ¨ joc profund [2] ¨ entès com l'espai on es troben el ¨ jo ¨ i ¨ l'altre ¨ com a afirmació del llaç social i obertura de ¨ connexions improbables ¨ i delirants que puguin obrir - o no - processos de subjectivisme  a la recerca de derives que mantinguin en peus (durant el temps que duri) el propi esdevenir dels ¨ fluxos del desig [3] ¨.

Manquem de respostes davant la imminent globalització i al mateix temps tot allò que semblava inabastable s'empetiteix. Tots ens adonem de les constants mostres d'això; sense poder res. Els paisatges físics que travessem dia a dia ens indiquen que hem entrat en un espai irreal; on solament es pot administrar allò donat com un exiliat entre límits i obligacions ben interioritzades.

Quan rebo la proposta de participar-hi, penso que el marc de treball que ens  proposen era molt pertinent per seguir pensant en ¨allò donat ¨.

La festa

prefiguració de la catàstrofe imminent

La comunicació és, en efecte, la negació del discurs, la qual cosa està abans o després del llenguatge. Bataille va insistir en açò: contràriament a allò que se sol creure, el llenguatge no és una forma de comunicació, sinó la supressió de la comunicació. La festa es fonamenta en la comunicació que, en última instància, resulta conceptualment incompatible amb el seu propi punt de partida, açò és la celebració d'allò comú.

Allò carnavalesc s'oposa a la història, al relat lineal, a la lògica aristotèlica. La lògica carnavalesca «és com el rastre d'una cosmogonia que no coneix la substància, la causa, la identitat fora de les relacions amb el tot que no existeix més que en i per la relació». La festa estableix com a possibilitat el mateix que la violència i la guerra convertint-se  en l'única evidència: l'intercanvi generalitzat, la comunicació portada a la seua apoteosi és la substància de la societat, l’energia de la qual sense control és el que tem per sobre de qualsevol cosa una comunitat.

Concebre la festa com un esclat magmàtic de la diferència que la compon, com una activitat pura en la qual no hi ha subjecte, ni causa, ni efecte, ni molt menys identitat, sinó únicament agitació creadora que es val d'una força sense estructura i sense fi. L'eterna tornada és el retorn de tot, «tot de nou, tot etern, tot encadenat, travat, enamorat...» (Així va parlar Zaratustra). Els seus principis no tenen res a veure amb la identitat, sinó, al contrari, amb la diversitat, amb la seua síntesi i amb la seua reproducció.

Allò popular no es allò folklòric

Hem recollit de l'imaginari col·lectiu un dispositiu recognoscible i acceptat per l'entorn local i l’hem transformat en el nostre dispositiu de pràctica espacial-vital i amb el qual ens desplaçarem pels diferents espais de la ciutat i la comarca on es desenvolupa el festival de BOUESIA.

Una carrossa que normalment s’utilitzada com espai d'exaltació des d'on et miren i mires. Espai aquest que de vegades passa per successives crisis, per la constant reiteració de missatges i el propi abandonament com a dispositiu festiu víctima d'allò previsible i per tant: des-afectació de la gent de l'entorn; exposada ja a altres pràctiques.

Sent utilitzada per grups socials que perden poder social i capacitat de significar la realitat per a seguir ocupant espai de representació. En aquest cas no sols volem intervindre en l'àmbit de la seua representació sinó que volem rellançar-ho a dintre mateix de la festa. Aquesta carrossa estarà conformada per unes banderoles que faran referència a les diverses accions poètiques que els alumnes de l’institut han realitzat al seu territori.

Aquest dispositiu mòbil ens servirà com a marc d'acció de les diferents accions del Festival de BOUESIA a la comarca: Deltebre, Tortosa, Vandellòs, Amposta i Flix.

www.rafaeltormoicuenca.blogspot.com

www.bouesia.com

 

---

[1] http://tiqqunim.blogspot.mx/2014/02/notas-sobre-lo-local.html

[2] Concepte o cualidad d'exces. Clifford Geertz.

 http://es.scribd.com/doc/186965/Juego-Profundo-Notas-sobre-la-Rina-de-Gallos-en-Bali-Clifford-Geertz-

[3] Deleuze y Guattari.