implosió impugnada 16
rescat d’un relat
rafael tormo i cuenca
Beneixida
20 d’octubre
1982-2012
30 anys de la pantanada de tous
relat i acció
inmemorial
álvaro de los ángeles
... El relat és la narració més o menys lineal, més o menys fragmentada d’un succés que ha ocorregut o que es preveu que ocórrega. Potser no tinguem una altra forma de contar, ni de viure, les coses que ens succeeixen, sinó pensant en el mode com contarem aquella experiència als altres. Comprendre és saber comptar allò que succeeix, i gran part de la història de la civilització es basa en històries comptades dels uns als altres i posteriorment transcrites....
...El projecte Implosió impugada 16. Rescat d’un relat, s’organitza com a memorial de la catàstrofe natural coneguda en el propi entorn com la pantanà de Tous, succeïda el 20 d’octubre de 1982, en la comarca de la Ribera. Durant diversos dies, les pluges torrencials van ser negant part de la comarca, desbordant primerament el riu Sellent, afluent del Xúquer i més tard aquest, el riu principal de la província de València...
...La no necessitat d'experts que relaten, ni d’inexperts que escolten, pot veure’s com el principi d’una pràctica col·laborativa organitzada per al bé del grup, és a dir, per al bé de la comunitat que conformen els seus propis participants...
...Josep Maria apareix en la vida de l’artista Rafael Tormo com el “segur atzar” d’algunes experiències que no poden ser enteses sense un plus de casualitat i necessitat, i s’erigeix en testimoni inesperat, però ple, de tot el projecte...
.. Després de trenta anys, és Josep Maria qui urgeix d’un rescat, i el fet de tornar al lloc on ell va rescatar a alguns dels seus habitants i demanar ajuda, és un gir del destí massa important com per a passar-ho per alt. L’art pot situar-se ací, entre mitges d’aquesta sèrie de casualitats, i mitjançar de nou per a tornar al rescatador un lloc de visibilitat que ja no tenia o fins i tot que mai va tindre.
dóna’m la mà
marina garcés
Dóna’m la mà
i tindrem la mesura de
totes les coses
Salvat-Papasseit
...Una mà, sola, ja no és una mà. En tenim dues, com deia la meva mare, però l’una a l’altra no es fan companyia...
...El destí del món no està avui a les nostres mans, perquè hem après a fer-nos mal sense tocar-nos...
.
.. l’abandonament és la cancel·lació de tota possibilitat d’un
nosaltres. Ens costa imaginar-nos abandonant algú, perquè pensem en els
nostres fills, amics i éssers més propers. Però ho fem cada dia. La
nostra vida funciona sobre el fet, silenciat, negat, que hem abandonat
els altres a la seva sort...
... Hi ha moments, excepcionals, en què aquesta normalitat es trenca i
ens trobem implicats, sense haver-ho esperat, en el destí dels altres...