-->
IP23
Tot jugar és un ser jugat
Verdad y
método, Gadamer
-->
Són temps de moviments; encara que sovint
cal preguntar-nos si tot canvia perquè tot quede igual. Però, allunyent-nos del
pessimisme i assenyalem allò que pose en dubte el domini universal d'allò que
constantment ens indica que “tot va a
seguir igual”.
Som fills d'una il·lustració que
constantment necessita revisar els coneixements d'aquells que mantenen els seus
fonaments i legitimació (i açò sí que no canvia… sembla…). Per això, citar a
Gadamer ací té el sentit de contraposició enfront d'aquells que solament tenen
com a únic metode d'accés a la veritat la raó i obvien l'art com a experiència
transformadora.
PROPOSTA
El 15 de maig de 2011, la plaça de
l'Ajuntament de València va ser ocupada per una expressió popular; un malestar generat
per una situació de crisi i de qüestionament d'una cultura del poder
institucionalitzada; un poder resultant dels “pactes de la transició” i que
sembla que ha arribat a la sea fí.
A l'any d'aquest fet (que arribà, fins i
tot, a popularitzar el canvi de nom d'aquesta plaça), i després d'una
manifestació/celebració, la marxa acabá en la plaça del 15 M /plaça de
l'Ajuntament i es trobà amb què s'habia instal·lat una mascletà al mig de la
plaça. En arribar la gent es va
amuntegar al voltant d'aquesta amb un sentiment de confusió, por i rebuig, que
es va veure desbordat quan la multitud
va trencar el cordó de seguretat i enderrocar els pals que sostenien la
mascletà; retirant després (amb el perill conseqüent) el material pirotècnic
fins que els professionals es feren càrrec.
Segur que va haver-hi intencionalitat “conceptual”.
Per què una mascletà, i no solament les ordenances o la força policial?
Pensaven que allò popular no podria ser derrocat i transformat? Quina força
(instrumentalitzada) encara pensaven que tenien recorrent a l’ús d'aquest
imaginari? Pensaven que la cultura popular no era política? No sabien que la
manifestació també es expressió popular i que aquesta no está determinada per
un cós estable i formal?
“Implosió impugnada 23” reobri aquell moment de
representació per a jugar a ser jugat.
I mostra el projecte de mascletà presentat per la pirotècnica i acceptat per
l'alcaldessa Rita Barberá i la resta de la seua coorporació per a la seua
instal·lació.
Portant a un espai de representació allò
que s’enten com cultura popular (mascletà) que a la fí es trova desbaordat en
la seua idealització per un altra expressió popular: la manifestació. En aquest
càs aquesta manifestació trenca la representació simbólica d’un espai devegades
desactivat com espai públic (les plaçes) per la seua constant
espectacularització o exessiva regulació administrativa.
-->
Es reprodueix aquest document (en format de
dibuix de 14 mts. x 6 metres en cera grasa compacta) de la documentació
rescatada del registre de l'Ajuntament de València com a imatge d'un procés i
representació paisagistica d’una mascletà; mai explosionada.
-->
Aquest
dibuix gegant es dispossa al sol per a ser oferit de bell nou per a ser ocupat
com espai públic; però en aquest càs per 200 xiquets i xiquetes del col·legi
Barcia Goyanes de València. Des d’on és explosionarà (esta vegada sí) la
mascletà que va ser impugnada per la gent que la va llevar de la plaça aquell
día. Aquests alumnes interpretarán una recreació de la mascletà amb botelles de
plàstic a l’IVAM a partir d’una adaptació del projecte a partitura musical.
-->
A
desenvolupar:
El
projecte esta integrat per més elements amb els quals s’esta treballant i que a
la fí conformarán una exposició itinerant acompanyada dùn llibre/catàleg on es
podrán tindre tots els elements constituients de la proposta.
Está
previst per a maig/juny unes jornades a l’IVAM on es parlara del concepte de
cultura popular i les seues trasverssalitats contemporànies amb.
El
niño de Elche
Antonio
Méndez Rubio
Marina
Garcés
Estarà
concebut com una jornada en la que es revisarà, pensarà i discutirà sobre
aquest concepte vinculat a la proposta de IP23 i que conformarà part del
continguts de la publicació.
També
esta prevista una jornada/taller amb clo·lectius, artistas, etc que utilitzen
la cultura popular com a base d’operacions per a resituar els seus treballs.
Aquesta jornada estará dintre de la Fundació la Posta (en estos moments estem
treballant els continguts).
-->
CREANT
ECOS,ANAR ASSENYALANT
D’una idea a la paraula hi ha un
viatge incert. De fet, dels pensaments i emocions a les obres hi ha una vida
sencera. Tractem d’afinar el tir per a poder comunicar allò que es presenta de
manera clara davant de nosaltres però, una vegada i una altra, ens topem amb la
fredor de la matèria. El món ens mira insolent, impertorbable. La contradicció
és intrínseca al ser humà. En el moment en què tractem de posar en paraules els
pensaments que ens colpegen el cap comencem el camí erràtic del llenguatge. Els
pensaments són només això, pensaments. L’acció va sempre més enllà. L’acció fa
avançar el temps. Cada cosa que succeïx fa girar una cinta d’esdeveniments que
suposa canviar la nostra posició en l’espai.
-->
Quan es parla d’art i s’intenta
canalitzar els seus fraudulents esquivaments de crisi d’identitat, s’oblida la
paradoxa. Una paradoxa no es pot explicar, es fa i es
destruïx a si mateixa. No conviu
en la mateixa dimensió sinó en diverses simultàniament.
El treball de Rafael Tormo i
Cuenca està motivat per la paradoxa com afirmació. «Jo encara no tinc respostes
per a tot el que passa, per tant l’única cosa, les úniques certeses —si pense
que ací no hi ha res ferm— estan més del costat de les incerteses, i dels
qüestionaments, i en este cas dels camps que generen certes paradoxes. Cal
qüestionar totes eixes afirmacions d’esta vida en què vivim. Ens diuen com cal
fer les coses, com cal viure-les, en definitiva, que cal obeir. A mi el que
m’interessa és veure un cert entorn vital que ens diu això i al mateix temps
com som capaços de generar alguna cosa amb això».
Tindre la percepció simultània de
diversos espai-temps, com a contextos semblants que alberguen temps paral·lels,
és habitar la paradoxa. I, «temps» resulta ser una variable no unidireccional,
sinó multidireccional. Això explica que la història es repetisca cíclicament,
ja que gira en espiral. L’espiral apunta a cada pas cap a un recorregut únic,
sempre exclusiu: una línia.
Eixa línia delimita un espai però
també temps de recorregut. I eixe recorregut pot ser efectuat per un o més
«agents», i això fa que els temps es multipliquen. L’espectador
multidireccional no consumix d’una sola font i aplica un efecte sobre algun
punt del recorregut. Eixe efecte en un punt és un succés: la intersecció entre
dos recorreguts.
Segons Rancière, «la política
consistix en reconfigurar la divisió del sensible, introduir subjectes i
objectes nous, fer visible allò que no ho era, escoltar com a sers dotats de la
paraula aquells que no eren considerats més que com a animals sorollosos. Este
procés de creació de dissensos inclou una estètica de la política que no té res
a veure amb les formes de posada en escena del poder, la mobilització de les
masses per Walter Benjamin, com estetització de la política»(1).
En la trajectòria de Rafael Tormo
i Cuenca hi ha un element objectiu que es manté identificable: la necessitat de
conformar un ecosistema social. A més de les 25 Implosions Impugnades, si
revisem els seus projectes LaBalsa13, Perifèries, Gloria i Robert el projecte
d’investigació sobre cultura popular contemporània Aixo és com tot,
identifiquem constants recorreguts entre àmbits del saber com la resistència i
el comú; de com posem el cos en l’espai social/públic i de les seues
juxtaposicions en la vida quotidiana. «Jo crec que ací, en eixos entorns, és on
em moc. A vegades, des d’un àmbit romàntic, faig un passet cap a arrere. Les
pràctiques que utilitze normalment són: la provocació —però la provocació des
del joc, des de les festes, des del conflicte generat per eixes dinàmiques—, i,
a vegades, pel simple fet de deixar-me portar —en alguns casos improvisant, com
una deriva que després es constituïx a si mateixa, com un traç—. A mi m’agrada
un art que em done. Jo no sóc molt de subtileses, sóc autodidacta i de poble,
així que en eixe sentit m’agraden les coses clares. Si haguera tingut una
formació acadèmica, la meua culturització més els meus amaneraments hagueren
donat pràctiques diferents. Però quasi totes les meues obres tenen un component
sec, possiblement per esta condició. Tampoc em considere massa humorístic.
Encara que a vegades hi haja propostes molt festives que tinguen un poc
d’humor, els meus treballs sempre tenen un component de flagel·lació, de
sublevació i de contradir ordes, de rebel·lia. En alguns casos de renegociació
d’altres llocs, des del comú com a procés col·laboratiu, però no sols com a una
cosa administrada des d’allò polític sinó des d’un projecte estètic i
paradoxal.»
En Mapping the Terrain: New Genre
Public Art, de Susan Lacy, es descriuen les característiques dels canvis que
experimenta el paper de l’artista en este procés de col·lectivització de la
pràctica artística. En primer lloc, «el paper multidisciplinari de l’artista,
la labor del qual està físicament orientada a fomentar la comunicació i el
compromís actiu amb les comunitats o col·lectius amb els quals treballa. En
segon lloc, el desafiament al stablishment
en funció del caràcter inclusiu de la seua pràctica, de la seua implicació amb
un públic actiu, participant i coautor de l’obra, i de la naturalesa temporal o
transitòria d’esta. És a dir, del seu rebuig a l’estatus de mercaderia de l’art
i el desenrotllament d’estratègies per a previndre la seua colonització per l’omnipresent
mercat de l’art. I, en tercer lloc, l’habilitat per a comprometre el públic en
una pràctica col·laborativa capaç d’establir xarxes de treball, d’instaurar
vincles i complicitats i d’explorar noves formes operatives d’incorporació de
comunitats, col·lectius o grups reals com a part integrant del procés artístic.
Segons això, l’artista es convertix en una espècie de catalitzador de forces,
un organitzador-cooperador de múltiples actors socials, o no.»(2).
-->
Izaskun Etxebarria
(1) Rancière,
Jacques. Sobre políticas estéticas. Ed. UAB – MACBA. Barcelona, 2005.
(2) (2)
Blanco, Paloma. «Prácticas artísticas colaborativas en la España de los años
noventa». DDAA. Desacuerdos 2. Arteleku-Diputación Foral de Gipuzkoa, Centro
José Guerrero-Diputación de Granada, Museu d’Art Contemporani de Barcelona,
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía I UNIA arteypensamiento, 2001.
(3) Garcés, Marina. Un mundo común.
Barcelona. Edicions Bellaterra, 2013.
(4) http://www.cabanyal.com/nou/qui-som/
(5) Acció pirotècnica dins de Comunidad y
economías de la precariedad. Manual de emergencias.
(6) Col·lectiu
que reclama l’horta com a espai viu i denuncia l’especulació de la zona. En
este cas s’oposaven a l’afonament d’una paret que quedava d’una de les últimes
alqueries de la zona. 2008.
